DOS VOLTES I MITJA AL MÓN

Comença la gira asiàtica. Tres grans premis en 6 setmanes. Les tres destinacions estan a prop però qui va dissenyar el calendari de la temporada no va pensar molt en nosaltres. Hem d'anar i tornar a l'altre costat del món 3 vegades i la quantitat de quilòmetres que haurem de fer en els pròxims dies és brutal. De Manises a Singapur, el Japó i Corea, sempre passant per París. Sembla bonic però en xifres és esborronador. Hui comencem l'aventura, 11.130 quilòmetres fins al sud-est asiàtic. Eixim en no res, a les 16'30 i arribarem a Singapur demá a les 18'40 (hora local).Si sumem tots els quilòmetres des de hui al final de la temporada (també el viatje de Brasil i Abu Dhabi) donarem més de dos vegades i mitja la volta al món, quasi 100.000 quilòmetres i quatre dies dins d'un avió!! Anem a rodar més que el bagul de la Piquer. Una autèntica pallissa sí, però estic dessitjant començar perquè no hi ha dubte que valdrà la pena. Tot per saber qui serà el campió del campionat més disputat de la història. Ara tanque l'ordinador, he d'acabar la maleta (ja sóc tot un expert) i preparar-me per a més d'un dia de viatge i el 'no' canvi horari. A Singapur, com la carrera és nocturna i els horaris a la pista i a la sala de premsa s'allarguen fins la matinada, hem de dur el mateix ritme de vida que a Espanya. Es a dir, ens haurem d'alçar a la 1 o 2 del migdía i tornarem a l'hotel a les 4 o 5 de la matinada. Espere adaptar-me perfectament però ho conte tot en el pròxim post en el blog, ja des del circuit urbà de Singapur.

ADÈU PEDRO, ET TROBARÉ A FALTAR

Hui he conegut la pitjor noticia de la temporada en la Fórmula 1. La graella ja no en té tres pilots espanyols. Pedro Martínez De la Rosa ha deixat de ser pilot de l'equip Sauber i des del Gran Premi de Singapur l'alemany Nick Heidfeld ocuparà el seu seient. Curiosament és l'home que el va substituir com a president de la GPDA i ara també ho fa en l'equip austríac com a company de Kamui Kobayashi. Heidfeld un dels pilots amb més experiència en la competició amb 168 carreres a les seues esquenes, ja estava preparant la seua tornada. Fa uns grans premis, deixà de ser pilot provador de Mercedes i arribà a un acord amb Pirelli per a ser el primer a provar amb el Toyota de 2009 els compostos de la próxima temporada. Es a dir que torna a l'estructura de l'equip amb qui va còrrer la passada temporada (BMW Sauber) en forma tot i que els entrenaments estàn prohibits. La noticia no és sorprenent perquè el rumor ha rodat pel pàdoc quasi des de la segona carrera de la temporada a Austràlia però sí injusta. El motiu que dona Peter Sauber és que vol tindre més punts de vista dels problemes del cotxe i agraeix el bon treball de Pedro. Però la realitat és que volía més diners i que vol aprofitar les dades de Nick sobre els pneumàtics per al disseny del monoplaça la próxima temporada. Això sí, perd a un gran pilot, dins i fora del cotxe. Un home que ha fet el possible per posar a punt un cotxe amb milers de problemes, que ha ajudat sempre al seu company en favor de l'equip i que va aconseguir fins i tot sumar 6 punts a Hongria. La competició perd a un superclasse, el pàdoc, a un referent, un senyor amb un somriure sempre a la boca. Trobaré molt a faltar Pedro, Reyes (la seua dona) i Miguel Ángel (el seu físio), però espere no tardar a vore-los de nou. Hispania podria ser la seua destinació.

MONZA, CONTINUA LA REMUNTADA

Ahir, després de la carrera a Monza, l'Scuderia Ferrari va celebrar el triomf al podi del circuit. Com és habitual tot l'equip es feia la foto amb el campió davant de la premsa però quan tot estava preparat, el pilot trencà el protocol. Se n'isqué del grup i tragué el telèfon mòbil per inmortalitzar un moment que mai oblidarà. Guanyar a Monza com ho va fer només està a l'alçada dels més grans de la història. Però per a Alonso el protagonista no era ell sino la gent que li havia ajudat a conseguir una victòria que torna a posar el mundial de Fórmula 1 en un puny amb la retirada de Hamilton. Gràcies a la seua velocitat en el canvi de rodes l'asturià pogué recuperar la posició perduda en l'eixida amb Jenson Button. Per a mi és la imatge del Gran Premi d'Itàlia, perquè l'unitat de Ferrari pot ser la clau per a aconseguir superar els RedBull i els McLaren en les últimes cinc carreres.
Quan acabà el Gran Premi de Bèlgica amb Alonso sense puntuar molts pensaren que aconseguir el tercer títol mundial enguany era una tasca impossible. Alonso i Ferrari sabien perfectament que esta temporada lluitaràn per ser campions i van mantindre la calma. Per això es van tancar a pany i clau en Maranello revisant i corregint cada errada a Spa i preparant l'F10 per al temple de la velocitat. Monza és la casa de l'Scuderia i no hi havia millor traçat on fer el que ha fet Fernando este cap de setmana. Pole, volta ràpida i victòria, amb l'equip demostrant una estratègia brillant i el pilot un domini de superclasse. Assetjà Button sense descans i el seu ritme, fins i tot quan ja havia passat l'anglés i baixà revolucions, va ser espectacular. Un colp d'efecte perfecte per a recordar a tots que a Ferrari no se'l pot descartar tan ràpid. Ara el seu objectiu és ser el més regular dels 5 candidants al títol. Dels favorits, Alonso és qui més punts ha sumat des del GP d'Alemanya (68) tot i els 0 punts a Spa, i ja està a 21 punts de l'ara líder Mark Webber. El próxim repte és la carrera nocturna de Singapur on ja sap el que és pujar al més alt del podi. La remuntada és més que possible.
Per cert, les fotos són de Luis Ibánez, el nostre càmera....un crack, com Alonso, amb ànima de fotògraf.

EAU ROUGE I LES 300 CARRERES DE RUBINHO

El primer que he de fer es demanar a tots disculpes per no actualitzar més el blog. Promet millorar la freqüencia en la segona part del campionat ara que es comença a decidir el títol. Tornem després de les vacances i ho fem en un circuit espectacular, Spa-Francorchamps. Ja havia estat ací en una prova de F-3 la temporada 2008 però he tornat a emocionar-me en vore la revolta d'Eau Rouge. (El nom, aigua roja, li ve del color de l'aigua d'un riuet que passa just per baix del traçat en eixa zona). Per la tele no es pot apreciar bé la pendent però és brutal, podria ser perfectament una de les rampes de l'Angliru. No és la revolta més difícil del Mundial i actualment es pot passar amb l'accelerador a fons sense complicacions però per ella han passat els més grans i té un toc de misticisme que la fa única. In situ entenc la famosa frase d'Ayrton Senna en la que deia que en passar-la podia parlar amb Déu.

Precisament Senna va ser un home clau en la carrera d'altre brasiler que este Gran Premi de Bélgica està d'enhorabona, Rubens Barrichello. Rubinho celebra 300 carreres en la Fórmula 1. Però per a poder ser el iaio de la graella abans va haver d'arribar. Va ser el desaparegut Ayrton qui cridrà l'any 1993 Eddie Jordan aconsellant-li fitxar un jove de 20 anys rapidíssim. L'irlandés no ho va dubtar i Barrichello signà el seu primer contracte com a pilot de Fórmula 1. En Jordan va estar 4 temporades, després va córrer per a Stewart, Ferrari, Honda, Brawn GP i ara ho fa per a l'equip Williams. En 300 carreres ha aconseguit 11 victòries i 64 podis, mai ha lluitat per un campionat però serà difcíl que qualsevol pilot arribe a superar la seua xifra de vertigen. Alonso o Webber, per exemple, només han disputat la meitat de grans premis. Però el millor de Rubens no és l'estadística sino el seu carisma. És el pilot més estimat del paddock i tots els seus companys van estar presents en la festa d'aniversari que organitzà Williams. Entre els regals, una medalla per part de Bernie Ecclestone, una bici de muntanya amb motor per part de l'equip i un quadre conmemoratiu on van firmar tots els pilots. Tots menys l'únic que no va acudir....Michael Schumacher. Serà per l'incident del Gran Premi d'Hongria? Ell sabrà...però el de Sao Paulo ja no passarà a la història com l'home que va estar al costat de Schumi, Rubinho és ja un dels grans d'este esport.

ALGUERSUARI, TAMBÉ A 2011

El 5 de maig de 2008 vaig conèixer un jove pilot en el mític circuit del Jarama de qui deien seria una figura de l'automobilisme. Eixe dia Punt 2 començava a emetre el Campionat d'Espanya de Fórmula 3 i vaig tindre l'oportunitat d'entrevistar en directe Jaime Alguersuari. Corria per a l'equip valencià GTA algunes carreres perquè eixa mateixa temporada va ser campió de la prestigiosa F3 britànica (competició que ja van guanyar Ayrton Senna, Hakkinen o Barrichello) . Al Jarama el vaig vore guanyar amb una superioritat brutal. Hem va deixar tan sorprés que després de la carrera es ferem esta foto i li vaig dir que en no res el voria en la Fórmula 1. El que no sabia és que el temps passaria tan ràpid i que acabariem trobant-se de nou però a la máxima categoria. Toro Rosso li va donar l'oportunitat l'any passat per substituir Sebastien Bourdais a Hungaroring. Molts pensaven que era massa ràpid fer debutar a un xic sense experiència però ell acceptà i acabà la temporada. Cert és que no es va eixir però li va servir per a, sent el més jove en la història a pujar-se en un F1, apendre moltíssim i fer-se un lloc en l'equip. Enguany ja ha sumat els seus primers punts i comença a demostrar que Toro Rosso va encertar. Tant que el cap del germà xicotet de RedBull Racing, Franz Tost ha reafermat la seua confiança en Jaime. Ara aquell xiquet del Jarama ja sap que la temporada 2011 continuarà al volant d'un bou roig...just quan comença la segona part de la temporda i s'ha d'enfrontar a traçats pels que ja ha rodat. La Fórmula 1 continúa ballant al ritme de DJ Jaime.

El MUNDIAL...A SILVERSTONE

Vore la final del Mundial de futbol és sense dubte el millor del cap de setmana al circuit de Silverstone. Quant a la Fórmula 1 diumenge va ser un dia per a oblidar. Fernando, Pedro i Jaime no tindràn bon record d'una carrera que acabà guanyant Mark Webber (la seua situació dins de RedBull i el favoritisme cap a Vettel recorda cada vegada més el tracte de McLaren a Alonso el 2007). La jornada no havia començat bé però tot va canviar de vesprada. La sort girà de direcció i l'onze de juliol de 2010 acabà sent un dia històric per a l'esport espanyol. L'escenari on començà el Mundial de Fórmula 1 el 1950, ara per a nosaltres també va ser l'escenari on poder vore la selecció espanyola de futbol guanyant el seu primer títol mundial. Hem de donar les gràcies a l'Scuderia Ferrari i a Fernando Alonso. Gràcies a ells, tota la premsa espanyola poguerem vore la final contra Holanda com si estiguerem a casa. Al grup es van sumar també Andy Soucek i Carlos Sainz, sense dubte el millor animador que he vist en molt de temps. Ell va ser l'ànima de tots nosaltres animant a 'la roja' i per moments pareixia que en lloc d'estar en mig de Gran Bretanya estavem en un bar espanyol. El gol d'Iniesta ens va fer oblidar, el drive trough a Alonso, el colp de Sutil a De la Rosa i el problemes amb els frens d'Alguersuari. Ara tots hem de pensar ja en la próxima cita, el GP d'Alemanya a Hockenheim però ho fem amb la moral que dona ser campions del món de futbol i sabent que el campionat de Fórmula 1 encara és possible. Ferrari podrà lluitar per la pole i Alonso, tot i la decepció d'este cap de setmana, està amb més moral que mai. Diumenge vaig ser testimoni del primer títol mundial de l'asturià amb l'Scuderia....estic segur que no serà l'últim.

GILLES VILLENEUVE I EL MUR DELS CAMPIONS

Gilles Villeneuve no va poder ser campió del món tot i estar considerat un dels millors pilots de tota la història de la F-1. L'estil de conducció i els avançaments del canadenc marcaren una època però va perdre la vida al 82 en el circuit de Zolder en un brutal accident al volant d'un Ferrari 126C2 (la foto la vaig fer en el museu de Ferrari a Maranello quan anarem la presentació d'Alonso al febrer). Des d'eixe moment el circuit de l'illa artificial de Notre Dame porta el nom del mític Gilles. De Villeneuve ens queden els seus videos, com el mític duel amb Rene Arnoux en el circuit de Dijon al 79 i el seu fill, Jacques. Ell sí va poder complir el somni de son pare i aconseguí guanyar el mundial del 97 al volant del Williams encara que mai no va poder guanyar amb un F1 en el circuit de Montreal (sí amb la Fórmula Atlantic). En la seua actuació més recordada en Canadà amb la Fórmula 1, Jacques ni tan sols va acabar la carrera. En el GP del 99 va estampar el seu cotxe contra el mur que dona entrada a la línea de meta i en la mateixa carrera també ho van fer altres 2 campions del món, Damon Hill i Michael Schumacher. Des d'eixe dia a eixe mur, l'únic amb nom en tot el mundial, se l'anomena 'el mur dels campions'. Per a aconseguir una volta ràpida els monoplaces han de passar fregant-lo però una errada en eixa zona et deixa fora. Gilles sabía perfectament com fer-ho, guanyà a Montreal, la seua ciutat i el seu circuit, en la temporada 78.